PREMI NOBEL DE LITERATURA 2024
Una novel·la emocionant que ens parla de les ferides col·lectives, de la repressió i de la violència humana.
«Abans teníem a dins un vidre que no es trencava. No estàvem segurs que fos vidre, però era sòlid i transparent, així que fent-nos miques els vam demostrar que teníem ànima. Els vam demostrar que érem éssers humans, fets de vidre, però de veritat».
Maig del 1980. La ciutat de Gwangju es mobilitza contra la dictadura militar de Jeon Duhwan, que uns mesos abans ha pres el poder a Corea del Sud. L'oposició civil, liderada pels estudiants universitaris, es revolta a favor de la democràcia, però l'exèrcit reprimeix cruelment les protestes i dispara indiscriminadament a la multitud.
Després de la terrible matança, un jove busca el cadàver d'un amic, una ànima intenta aferrar-se al seu cos abandonat i als seus records, i un país esclafat amb brutalitat busca la seva veu. En aquesta novel·la polifònica, les víctimes i els supervivents que les ploren s'enfronten a la censura, la negació, el perdó, la culpa i la memòria d'un episodi traumàtic que segueix ressonant en els nostres dies.
Han Kang, guardonada amb el premi Nobel de Literatura «per la seva intensa prosa poètica, que confronta els traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana», ret un homenatge a les víctimes de la massacre de la seva ciutat natal a través de les veus dels màrtirs de la dictadura sud-coreana. Actes humans és una novel·la demolidora, profundament atemporal i universal que ens parla de les ferides col·lectives, de la repressió i de la violència humana.
Resenyes:
«Una lectura compulsiva, d'abast universal i profundament vibrant... Bella i urgent a parts iguals».
The New York Times Book Review
«Han Kang ens prepara per a una de les incògnites més importants dels nostres temps: què és la humanitat?, què hem de fer perquè aquesta continuïsent una cosa i no una altra? No en dona les respostes, però aquest testimoni indestructible és un bon punt de partida».
The Guardian
«Cal llegir la tremenda Actes humans [...], una mirada gairebé impertorbable cap a l'horror, la sang i la crueltat desplegada institucionalment».
Elena Hevia, El Periódico